DIRECCIÓ I PRODUCCIÓ
VENTURA PONS

GUIÓ
VENTURA PONS
basat en la novel.la de Rafael Arnal i Trinitat Satorre

CAP DE PRODUCCIÓ
JOSEP GUERRERO

MÚSICA
XAVIER CAPELLAS

FOTOGRAFIA
MACARI GOLFERICHS

MUNTATGE
AMAT CARRERAS

ART DIRECTOR
JOSEP MARIA ESPADA

FOTOS

DOSSIER DE PREMSA

PUTA MISÈRIA

ARRAN DE TERRA

Puta misèria comença literalment arran de terra, passejant-se per un asfalt irregular, d'una manera simple però ben significativa d'una posició ètica. Ventura Pons s'apunta així, una vegada més, a descriure la poètica dels marginats, portant-la, en el cas d'aquesta pel.lícula, a un interessant radicalisme.

A Puta misèria es prescindeix de fascinants rosses del bar o de rockers que filosofen a hores lliures, per centrar-se en un quartet gens complaent, implicat en una història de segrest, motivat per amor, per diners, per venjança o per una vaga voluntat d'allunyar-se d'aquesta misèria a la qual el títol fa referència, i que sembla una crosta insoluble que els protagonistes porten enganxada a la pell.

Tres homes i una dona són víctimes i botxins d'una història determinista i fatal, en la qual regna la visió sardònica sobre la condició humana en la qual l'humor és una manera càustica d'acceptar la injustícia dels rols socials. Formes de veure i de viure que Ventura Pons situa a València, seguint la novel.la original, a la recerca d'un paisatge sentimental, més que d'un espai físic reconeixible.

Argumentalment, Puta misèria és una pel.lícula claustrofòbica en què des del primer moment ja s'entreveu que la carnalitat dels personatges prevaldrà sobre l'evolució dramàtica d'aquest captveri de caire familiar. Es una renúncia narrativa a la qual massa sovint les ficcions catalanes -i no únicament les cinematogràfiques- semblen apuntar-se amb fruïció.

Aquesta vindicació de la instantaneïtat davant de la diacronia paga la penyora d'algun gag malaguanyat per consum exclusiu de progres masoquistes, un fet que si bé en anteriors films del director valencià acabava sent una marca d'estil, aquí queda com a element lateral que no pertorba els objectius de la pel.lícula.

A la fi, Ventura Pons no ha fet, afortunadament, una pel.lícula de transició, sinó una obra molt arriscada, sòrdida i polivalent, en la qual recupera la causticitat sense caure en l'artifici, en la qual la marginalitat no és presentada com a resultat de la sofisticació del que normalment es considera cutre.

Jordi Balló
Diari de Barcelona

UNA TRAGI-COMÈDIA DIVERTIDA I PUNYENT

Ventura Pons confessa que li agraden els actors, i aquest amor és la primera virtut que es desprèn de la seva última pel.lícula. D'altres, menys evidents però no gens menyspreables, poden ser el tractament sarcàstic del guió, tot i que, potser perquè s'estima els actors, també s'estima els personatges, i en algun moment els atorga sempre un punt d'humanitat que ens els acosta malgrat el caràcter negatiu que fins aleshores tenien (Curiosament, té molta menys comprensió pel grup de progres sense reciclar que capitaneja el personatge d'Enric Majó.) I uns diàlegs àgils, coloristes, plagats d'expressions populars molt efectives, una música del jove Xavier Capellas evocadorament mediterrània, fins al punt que en molts passatges recorda les músiques de les comèdies italianes de dècades anteriors, una fotografia que no abusa del look de misèria en què hauria pogut caure... Tècnicament, Puta Misèria! és una pel.lícula reeixida, que no allarga més el braç que la màniga.

La idea que la sustenta és versemblant i desesperançada: els poderosos sempre tenen la paella pel mànec. La pel.lícula té dues parts ben definides: la primera arriba fins al segrest i el posterior descobriment que en fa Amparo Moreno, i la segona comença amb la confessió d'aquesta, explicant quina havia estat la seva relació amb el segrestat. La primera part és la més divertida, i, aparentment, manté el to de forma més homogènia que la segona, en la qual el ritme decau. Però al costat d'escenes una mica reiteratives -com ara les de la comissaria, d'altra banda amb un Monleon impagable com a guàrida civil-, és precisament en aquesta segona part on trobem les tres millors escenes de tota la pel.ícula: aquella en què Amparo Moreno s'enfronta per primer cop, tots dos sols, amb Antonio Ferrandis i acaba donant-li menjar, aquella en què Antonio Ferrandis compra el silenci d'Enric Majó i d'una Amparo Moreno incapaç ja de no afluixar enfront de la realitat, i la que tanca la pel.ícula, amb els dos protagonistes rebent la ira de Déu sota la forma de llamp purificador.

Hem començat parlant dels actors i és de justícia destacar la presència de paco Morell i Angel Burgos, dos còmics estripats i amb moments de veritable inspiració. Amparo Moreno possiblement ha fet el paper de la seva carrera, almenys en cine -està francament commovedora-, mentre Ferrandis desplega el seu savoir faire habitual.

Una tragicomèdia divertida i punyent.

Joan Lorente Costa
Avui