L’Anna torna de l’Àfrica, on ha treballat dos anys en una ONG, i es contracta com a guàrdia de seguretat en un exclusiu centre de salut a les afores de Barcelona. Al trencar amb el seu xicot i anar-se’n de casa, un company de feina li deixa una autocaravana com habitatge provisional. Passa unes setmanes en un càmping desert i després s’instal·la a l’aparcament d’una àrea de servei de l’autopista. En una ronda nocturna a la feina coneix un jove, ingressat per ordre judicial, que no camina per causa d’una paràlisi i que es nega a revelar la seva identitat. Ella sentirà una creixent atracció, que es materialitzarà en una relació fosca i de dependència. Però l’Anna no pot treure’s l’Àfrica del cap.
FESTIVALS
Festivals: Santo Domingo (República Dominicana), Haifa (Israel), Seattle (US), Santa Fe (Bolívia), Melbourne (Austràlia), Moscou (Rússia)...
Premis: Nominacions Premis Gaudí: Maria Molins (Millor Actriu).
FITXA TÈCNICA
Una producció d’
ELS FILMS DE LA RAMBLA, S.A.
amb la col·laboració de
TELEVISIÓ DE CATALUNYA, S.A.
Guió de
VENTURA PONS
Basat en l’obra de
LLUÍS ANTON BAULENES
Direcció i Producció
VENTURA PONS
Directora de Producció :
MAITE FONTANET
Música :
CARLES CASES
Fotografia :
JOAN MINGUELL
Muntatge :
PERE ABADAL
Art Director :
BEL·LO TORRAS
Ajudant de direcció:
CARLES VALERO
So Directe :
NATXO ORTÚZAR
Laboratori :
IMAGE FILM
Estudi Muntatge i So :
INFINIA
Distribució a Espanya i Andorra :
BADITRI
Distribució Internacional:
LATIDO
FITXA ARTÍSTICA
Anna
MARIA MOLINS
Giró
ROGER COMA
Arcadi
FERNANDO GUILLÉN
Carducci
ALBERT PÉREZ
Eufe
ANNA AZCONA
Tono
ORIOL TRAMVIA
Àlex
MARC CARTES
Jordina
MERCÈ PONS
Floreal
BORIS IZAGUIRRE
NOTES DEL DIRECTOR
SOBRE A LA DERIVA
He arribat a plantejar-me aquest projecte per vàries raons. La que a ulls aliens pot semblar més important, és que tant Anita no perd el tren com Amor Idiota, les dues pel·lícules que he fet emparades en la fabulació del gran Baulenas, van funcionar molt bé tant artísticament com comercial en tots els països on es van exhibir, que van ser molts. No és d’estranyar que tingués ganes de tornar a treballar amb el mateix escriptor ja que en les dues històries precedents m’havia sentit molt bé com a narrador.Aquests darrers anys he continuat llegint a en Lluís-Anton Baulenas, banyant-me en el seu riquíssim univers, fins que arribà a mans meves la seva última novel·la, Àrea de servei. Segons ell, aquesta narració tanca la trilogia iniciada amb els dos textos anteriors que he dut al cinema. En Baulenas, que és un amic amb el que comparteixo amplis criteris en camps que no són únicament literaris, m’havia ensenyat la història de l’Anna i en Giró en una redacció prèvia a l’editada. Em va agradar el germen del relat, però, honestament, no l’hi vaig veure la translació cinematogràfica i així li ho vaig. Va sortir la novel·la i, curiosament, alguns crítics em van sorprendre, ratificant el que en Baulenas m’havia anunciat, per a ells “semblava una pel·lícula” meva. Al marge d’aquesta apreciació, la situació era molt semblant a la que havia viscut amb Amor idiota, novel·la que també m’havia costat molt veure-la cinematogràficament. Ambdues històries, Amor i Àrea, eren molt potents, però, a diferència del que m’apuntaven des dels papers, les veia molt difícils d’adaptar al cinema. Amb Anita, basada en Bones obres, tot fou diferent ja que el relat em produí un coup-de-foudre que es materialitzà en un guió que em va fluir instantàniament. Però les adaptacions tenen aquestes coses.
En Lluís-Anton insistí i em va passar una escaleta per a un possible guió d’Àrea de servei que, al cap de dos o tres mesos, em vaig posar a desenvolupar, però que vaig deixar de seguida ja que la seva proposta no em fluïa cinematogràficament. Uns mesos més tard, amb més lectures i més donar-li voltes a la novel·la, em va semblar trobar un punt d’inflexió – el referent africà, com a leit motiv, que apareixia breument en el text - on basar l’estructura narrativa, el concepte de l’adaptació. Com he apuntat infinitat de vegades, sempre es tracta del mateix, si no tens el concepte narratiu clar no pots explicar la història. Així vaig començar a bastir el guió d’A la deriva.
La principal atracció s’arrela en la descripció d’uns personatges enfrontats, d’una forma molt peculiar, a un tema universal, la necessitat de l’altre. A la vegada presenta subtemes igualment riquíssims, apassionants, molt presents en quasi totes les meves pel·lícules, com l’amistat, el desassossec i el desarrelament... Així que altre vegada torno a centrar-me en un dels meus temes predilectes, la necessitat de l’altre, però plantejat des d’un desesper, un desarrelament malaltís, que caracteritza a la protagonista.
L’Anna, una dona de trenta anys, torna marcada, cremada de i per l’Àfrica. Tant de la feina durant dos anys com infermera en una poderosa ONG, com, sobretot, de la manca de sentit que hi ha descobert. Tot el que la motivà a anar-hi se li ha desmuntat. La realitat d’aquesta experiència no és tan idíl·lica com ens la pinten als europeus i ella està fastiguejada por la inexistència dels valors que van conduir-la a anar-hi, temps enrere, a posar-se en aquest món. Desenganyada, accepta el primer treball que li proposen. Ningú del seu món entén que es contracti com a guàrdia de seguretat nocturna en un luxós centre de salut i d’estètica, un reducte d’allò més exclusiu del nostre món occidental. Tampoc ningú entén que trenqui amb en Ricard, la seva parella, i encara menys que se’n vagi a viure sola a una autocaravana estacionada, primer, durant unes setmanes a un càmping desert al costat de la platja i després a l‘aparcament d’una àrea de servei de l’autopista. El seu habitacle, un microespai rodant, li permetrà entrar en contacte amb uns sers que comparteixen amb l’Anna, soledat, desempar, desarrelament, marginalitat, volguts o no. És el món que, contraposat al del centre super fashion, marca els límits d’aquests mesos de la seva vida.
Tot això mentre, al centre de salut, l’Anna coneix en Giró, un jove inadaptat, ingressat per ordre judicial, que no pot caminar per una paràlisi i que es nega a revelar la seva identitat. L’Anna sent progressivament una creixent atracció por aquest ser estrany, i queda atrapada en una relació fosca i de dependència. Ella es creu una dona forta que pot controlar les seves emocions. Tanmateix, la trobada sexual amb el camioner ens demostrarà que no és cert. En una metafòrica nit del solstici d'estiu assistirà al rebuig d’en Giró, la persona que havia deixat entrar en la seva vida. I també a la crua realitat de la impossibilitat de la seva relació. Però el retorn final a l’Àfrica, al somni que l’Anna mai s’ha tret del cap, serà com un tornar a la recerca, un altre cop, d’una realitat efímera o potser a la desaparició final, ofegada enmig dels seus propis somnis.
L’Àfrica com una metàfora dels somnis d’uns éssers que volen fugir de la seva realitat immediata. Partint d’aquesta idea que utilitzo per obrir i tancar la pel·lícula, però també puntualment per a subratllar els estats emocionals de la protagonista, vull deixar fluir la història. Vull tornar a fer una pel·lícula en que la narració – i la càmera – sigui, com a Amor idiota, absolutamentlliure, per explicar l’ànsia que sent l’Anna per trobar a l’altre, en mig del desconcert i del malestar del nostre món.
Tota la pel·lícula estarà explicada càmera a mà, però no per fer una pel·lícula moderna. No vull ser modern per un dia. A la deriva parla del nostre neguit, però també de l’ansietat de trobar-se un mateix buscant un sentit a la vida. I això em porta a plantejar-me la pel·lícula d’una manera aparentment casual, malgrat que en realitat, tot estigui molt preparat, com sempre. Com vaig explicar arran d’Amor idiota, pel·lícula amb la que crec que tindrà molt a veure, crec que a la història de l’Anna li toca passar de la cal·ligrafia estilística, sense perjudicar la planificació. Ha de semblar com si la càmera vagi buscant amb ella, amb els seus ulls, amb la seva mirada, amb el seu sentiment, però sabent sempre el que jo, com a narrador, necessito ensenyar, lliurement. Això respecte al que li passa al seu retorn al nostre món occidental. El tractament africà serà obligatòriament diferent, condicionat per les imatges a les que pugui accedir i fondre en el relat. A les meves pel·lícules busco en la pròpia història la forma que em demana per explicar-les millor, intentant conjuntar harmonia i coherència entre contingut i forma. I em deixo portar, sempre lliurement.
Ventura Pons
FOTOS
 |
 |
 |
 |
 |
 |
DOSSIER DE PREMSA
Los partidarios del cine de Ventura Pons más ligero, sin exceso de texto ni interpretaciones exageradas, pero tan hondo, personal y trascendente como el que más, se identificarán con A la deriva. Y seguro que no es casualidad que la cinta se haya rodado y estrenado en un tiempo récord: es un trabajo para no guardar en una estantería, porque retrata, con esa sencillez a la que aludíamos, las angustias de un personaje muy reconocible de este momento. Una cooperante que necesitaría varias ONG para arreglar sus problemas más cercanos: su pareja o su posición frente a la violencia (el episodio del camping). Un retrato intermitente sobre preocupaciones actuales, enérgico, y plagado de diálogos que, en boca de estos animales heridos, rompen y rasgan, sin numeritos dramáticos.
Pere Vall / Fotogramas
Ventura Pons segueix exercint de Woody Allen català i filma una pel·lícula a l’any. El més destacable és que les seves, gairebé sempre a partir d’originals literaris o teatrals, no solen ser apostes fàcils. A la deriva és la seva tercera adaptació d’una novel·la de Lluís-Anton Baulenas, després d’Anita no perd el tren (2001) i Amor idota (2005), i ara Àrea de servei, amb un oportú canvi de títol que defineix la veritable deriva en què es troben uns éssers en perpètua fugida de si mateixos. Persones que intenten localitzar un refugi humà on acollir les seces pors i els seus dimonis interiors.
La protagonista és una jove que ha tornat de l’Africa després d’haver treballat dos anys com a infermera en una ONG. Vol trencar amb tot, fins i tot amb la seva parella. Ha trobat una feina amb horari nocturn com a guarda de seguretat en un centre de salut i estètica. Durant el dia, la seva realitat és provisional i itinerant. Ha triat viure en una autocaravana per allunyar-se del món.
Aquest punt de partida pot desconcertar el qui esperi una mirada crítica sobre les organitzacions humanitàries i el desengany que la realitat coneguda allà pot produir. La pel·lícula va per altres camins. Mostra uns personatges per als quals la vida comença a mancar de motius per ser viscuda.
Lluís Bonet Mojica / Time Out
Lejos de África
Adaptando de nuevo una novela de Lluí-Anton Baulenas, el director catalán Ventura Pons ha realizado un film descarnado y exquisito, donde los animales heridos vagan a la deriva, aferrándose a la vida con uñas y dientes. Los personajes de A la deriva aparecen ante nuestra mirada como seres dolientes, surgidos de distintos círculos infernales que se nos permite conocer o no, porque es en la inmediatez de su presencia física y elecciones donde se reconocen y nosotros los identificamos sin paliativos ni justificaciones para sus conductas, que jamás se nos permitirá juzgar. Las propias decisiones sobre dónde trabajar, vivir, con quién, a quién querer… son siempre adecuadas, en cuanto están motivadas por una reubicación constante. La protagonista del film, Anna (María Molins), vuelve de un viaje a ese inframundo de horror cotidiano televisado sin pudor, una África de ONG, en una huida que acaba no siendo tal. La elección de un trabajo de guardia nocturno, alejado de su experiencia anterior, la firme solidaridad con su compañero y la dependencia de su relación con un desconocido forjan un proceso de duelo en el que todo debería estar permitido.
Ventura Pons escarba con fluidez y tremendo respeto en las entrañas de un comportamiento que nos obliga a leer sin prejuicios, a observar sin interpretaciones precipitadas, apoyándose en un ritmo de narración que nos seduce con la curiosidad de un thriller y la subyugación de un melodrama, alternando sin romperlo las imágenes de África y las de Anna en su vida social, pero sobre todo en su intimidad, donde es ella misma sin testigos, donde puede caminar en círculo o entregarse a un vacío reparador.
A la deriva es una película de potente gestualidad, en la que los movimientos expresan los estados anímicos, Anna habla poco, se mueve como un animal herido, enjaulado, sus gestos son secos y dicen lo que no quisiera revelar. Incluso el espléndido reparto de “falsos secundarios”, como diría su director, nos muestra más que nos cuenta; Eufe Pavón (Anna Azcona), una conducta compulsiva de autodestrucción; Arcadi (Fernando Guillén), el inquietante y mudo observador; Giró (Roger Coma), empeñado en ocultar su pasado… Contados personajes hacen gala de una mayor locuacidad, sobre todo Carducci (Albert Pérez), como si al sumir quienes son y por qué están ahí hubieran cerrado ese círculo convertido en pura senda de tanto pisar, como si hubieran encontrado ya la fórmula para compartir su soledad.
Eva Peydró / Cartelera Turia
Retrato de una mujer sola
El cine de Ventura Pons ha sido todo un modelo de literatura llevada al cine en una industria regida por un concepto a veces decimonónico de la adaptación. Una vez más, “A la deriva” no parece en absoluto literaria, pese a ser la tercera incursión de Pons en el mundo del escritor Lluís-Anton Baulenas, tras “Amor idiota” y “Anita no pierde el tren”, que no están entre sus mejores películas. Tampoco me lo parece ésta, aunque cumpla la regla que él mismo explica de tener muy claro el concepto narrativo previo para contar bien una historia. En el haber, la fluidez del encuadre y el trabajo sobre la repetición: concepto formal para explicar la historia de una mujer muy sola, que decide retirarse de la vida y aceptar un monótono trabajo de segurata nocturna en un lujoso centro de salud. En el haber también, el trabajo de María Molins, que aborda el personaje nada simpático de la protagonista, Anna, la mujer que flota a la deriva, y sabe dar carne a los tiempos muertos y a los desencuentros cotidianos que marcan su compás de espera vital. En el debe, la metáfora de África, que se reduce a un molesto por repetido leitmotif de imágenes desoladoras que sirven para explicar (¿para qué?) la anomia de Anna (quemada por su trabajo en una ONG). Y en el debe también: los personajes que rodean a la protagonista, empezando por el famoso que escribe que hace de escritor famoso (Boris Izaguirre). La película se contagia de la deriva de su protagonista y resulta un tanto desangelada.
Antonio Weinrichter / ABC
Zonas de tránsito
Una clínica privada, situada a medio camino del escenario congelado de El año pasado en Marienbad (1961) y los laberintos enigmáticos del hospital Kingdom, un cámping más bien sórdido y un área de servicio convertida en refugio provisional son los lugares por los que transcurre la deriva existencial de Anna, objetora del espejismo redentorista de una ONG, en la última propuesta de Ventura Pons.
Adaptación de la novela Àrea de servei, de Lluís-Anton Baulenas, la película contiene personajes con miga respaldados por interpretaciones cargadas de electricidad (María Molins, Albert Pérez, Mercè Pons, Roger Coma), pero su sentido del riesgo cae en opciones tan discutibles como la de montar en paralelo un encuentro erótico con imágenes de africanos masacrados.
Jordi Costa /El País
Ventura Pons no es sencillo
Y digo que no es sencillo porque es difícil de catalogarle, porque es difícil de definir en un único estímulo visual, porque ha tocado y tocará mil historias, mil personajes y siempre con ese toque personal e inimitable. Dicho esto, animo a cualquiera a acercarse a su cine, a su elemento vital que suele ser el ser humano dolido de sus guiones, también activista en la responsabilidad de las frases de sus films.
En esta ocasión hasta me atrevo a decir que toca película buena, película sin florituras ni atenciones para el espectador, es decir, nada de dejarle cómodo en la silla como en Amor Idiota, toca sufrir con una protagonista que tiene mucho que contar en el silencio de sus días, en el silencio de un pasado que descrubriremos poco a poco, al abrigo de un sentir cada vez más obsesivo, típico del cine del director catalán, que profundiza normalmente gracias a las obsesión y lo que esta acaba por hacernos hacer.
Después de Forasteros, una obra más suya, podremos acercarnos de nuevo a la esencia de sus películas, con un enfoque quizás más moderno del rodar y del mostrar, veremos hasta qué punto. María Molins (Cobardes) tendrá la responsabilidad de la estrella del minutaje, gran elección, el teatro le precede con buenas críticas y el cine le acoge con tranquilidad pero de forma firme. Roger Coma su partener (Salvador Puig Antich) más acostumbrado a otro tipo de trabajos pero deseando verle en este nuevo rumbo.
Ideal para el espectador que desee entrar de lleno de un drama no tanto de llorar sino de pensar, de sentir con la atención fiera del desconocimiento. Una manera de buscarnos a nosotros mismos en una historia muy profunda e íntima.
El imacto comercial de Ágora ha obligado a retrasar unas semanas el estreno de la nueva cinta de Ventura Pons. Como suele ocurrir, las películas pequeñas no lo tienen fácil para abrirse su hueco ante el paso firme de las superproducciones.
Aunque, por una vez, es una cinta española la que hace “sufrir” a otra. Y frente a la espectacularidad de la nueva cinta de Amenabar, Pons ofrece una película en la que priman los sentimientos de sus personajes. Las dos tienen en común la voluntad de sus directores por adentrarse en el alma femenina, en el interior de sus complejas protagonistas. A partir de ahí se acaban los posibles paralelismos.
Ventura Pons estrena A la deriva tras recibir el Premio de Honor del festival LesGaiCineMad. Puede presumir de ser de los pocos directores que estrenan regularmente sus películas, una por año. Tras la teatralizante y algo rígida Forasters (con una Anna Lizarán para el recuerdo), Pons cambia radicalmente de estilo e historia. Como tantas otras veces en su filmografía, se vuelca en un personaje femenino, complicado y repleto de matices, al que no intenta justificar, sino seguir en su camino. Anna (una esforzada María Molins) acaba de llegar, decepcionada y cansada, de África, donde colabora con una ONG. Y decide romper con su acomodada vida en Barcelona. Consigue trabajo como guardia de seguridad nocturna en una clínica de lujo e intenta buscar nuevo camino. Apoyada por Carducci (Albert Pérez), enfermero gay con el que comparte las guardias y muchos secretos, y desconcertada por Giró (Roger Coma), un enfermo con el que comparte sexo y poco más. Anna intenta reconciliarse con el mundo que le rodea y consigo misma.
Ventura Pons utiliza una cámara nerviosa y un estilo descuidado, en una película por momentos incómoda y siempre al límite que demuestra la inquietud de su creador por no acomodarse.
Gustavo Van Santos, Revista Shangay