Ventura Pons és un director amb sort. Ha tingut una feliç intuïció, i l'ha sabut desenvolupar gràcies a una llarga experiència professional al seu darrera, i a un talent, que, la veritat sigui dita, jo no li havia vist exhibir amb tanta desimboltura i naturalitat fins a aquesta comèdia pura, simple, gens pretenciosa, gens esnob, però absolutament entranyable. Pons sap que en una bona comèdia el director s'ha de notar poc, però que ha de treballar-hi molt: ha resolt les seqüències amb senzillesa i elegància, i ha portat amb molt bon pols aquesta divertida història d'interrelacions amoroses. Poso només l'exemple del feliç tractament de tota la relació entre Pep Munné i Mercè Lleixà: la primera trobada al pis d'ell, el sensacional gag -gràcies a un simplíssim moviment de càmera- en què ell li regala un casc per a la moto, o les baralles seguides per travellings laterals al mostrador del Pokin's. I enllaço obligadament amb la gran direcció d'aquests actors i de tots els altres -Que s'hi juguen que de Blanca Pàmpols se'n sentirà, i molt, a parlar,- Pons ens demostra que val la pena apostar pels professionals catalans, quan se'ls ofereixen guions interessants personatges de carn i ossos, i direccions intel.ligents i comunicatives (no, no em deixo l'Amparo Moreno, és que me la guardava per al final: colossal -ja ho saben- en tots els sentits!!) Tots junts van construint com qui no vol la cosa una comèdia afortunada pels quatre cantons, plena d'alegria com un musical que es digués Tres noies amb sort, com es va dir en els bons temps, i com jo desitjo vivament que algun dia el mateix equip d'aquest film es decideixi a portar a terme; i és que els ha anat d'un pèl que els personatges no es posessin a cantar i ballar de felicitat...

El públic català està de sort perquè la comèdia catalana està de sort. Tot això era una aposta, un misteri, un vés a saber què passarà. Una sèrie d'exemples -aquest és el darrer, però no el menys important- que tendeixen a demostrar que el gènere funciona si al darrere hi ha algú que decideix a jugar-se-la amb el seu talent. I és que en aquest món, tot és apostar. Un tercet de noies fan una aposta per saber si lligaran amb el primer que els pregunti el nom. Els surt bé. i tant! Si vostès veuen sortir d'un cinema un públic divertit i convençut, afirmant que han vist una comèdia divertida i molt seva jo no preguntaria el nom del film. Entraria simplement a la sala, i m'apostaria qualsevol cosa que es troben amb el darrer film de Ventura Pons. Què s'hi juguen?

Jean Negulesco, que visitó recientemente Barcelona, sublimó repetidamente en CinemaScope y color por De Luxe una de las más acreditadas y tradicionales fórmulas de comedia: las aventuras de las tres amigas que comparten el mismo techo y las mismas ansias de amor y fortuna. Y justamente a esa fórmula se apuntan en "Què t'hi jugues, Mari Pili?", el director Ventura Pons -en su cuarta comedia consecutiva- el novel -y jovencísimo guionista Joan Barbero -autor teatral por más señas- con resultados muy afortunados.

Es una clásica comedia urbana, pero no de excesiva urbanidad en torno a tres chichas de clase entre media y baja en la Barcelona de ahora mismo. Una vendedora de joyería ambiciosa, una cajera de hamburguesería extravertida, una estudiante de Económicas tímida -tres tipos que son arquetipos-; las tres viven juntas en un piso de una plaza próxima a la Rambla, son solteras y libres, y adoran el amor libre aunque lo practiquen con limitaciones, porque en la vida no se puede tener todo...

Como es de suponer, será el principio de un formidable enredo, que Barbero despliega con desenfado, ingenio y una indudable facilidad para la frase chistosa. Y hace buen uso de no una, sino dos de esas maravillosas coincidencias sin las cuales la comedia loca americana no existiría: primera, que el viudo al que adora en silencio una de las chicas se revelará padre del ligue accidental de su compañera más decidida; segunda, que el marcado por el destino de la tercera será justamene el hombre al que ama.

Pons mueve ese pequeño teatro con confiado aplomo, pausadamete al comienzo, para acelerar gradualmente el ritmo hasta el frenético clímax, donde -como en los vodeviles de ley- todos los personajes y otros más se apiñan en un escenario único con efectos hilarantes. Y su experiencia como director teatral le vale para obtener un óptimo resultado de un equipo de intérpretes donde veteranos se codean con noveles.

Sin pretensiones fastidiosas ni otro propósito que el de divertir, sin veleidades posmodernas o almodovarianas al uso -aquí cada uno de los personajes es lo que parece, y basta-, esta película desprende una magnífica, infrecuente, contagiosa alegría de vivir.